A aquestes alçades ja tothom ha llegit molt sobre l'edició d'aquest any de Cavalls del Vent, puntuable per la Copa del Món de llarga distància, amb unes condicions climàtiques molt adverses, pluja i fred durant tot el dissabte que va fer que més de la meitat dels 1000 participants abandonéssin. I malauradament aquesta edició es tanca amb la mort d'una participant la nit del dissabte com a conseqüència del cansament i l'intens fred que feia en alçada.
No tornarem a escriure el mateix que en infinitat de webs i blogs podreu trobar però si que ens centrarem una mica més en el gran paper que van fer els representants del Matxacuca, en Dani Cazalla, Francesc Solé, Ignasi Puig, Eli Bertran i Laia Cuevas.
La cursa va començar a un ritme molt alt, encapçalada pels corredors d'èlit. A mesura que els corredors van anar pujant al Rebost i al Niu d'Àliga el gran nombre de participants es va anar dispersant. A la primera i llarga pujada la pluja i el fred ja van començar a fer acte de presència. I a mesura que anaven passant les hores augmentaven els abandonaments.
Pel que fa a la classificació masculina, Kilian Jornet seguit d'Anton Krupicka, amb tan sols 7 minuts de diferència, van fer rècord de la prova amb 8h42' i 8h49' respectivament. I el tercer classificat va ser Dakota Jones amb 9h26'.
Pel que fa a la classificació femenina, fins al final va ser un duel entre Núria Picas i Anna Frost les quals van entrar a Bagà a gran velocitat. Finalment la victòria va ser per Núria Picas, amb la diferència de menys d'un minut respecte Anna Frost. El seu temps va ser 10h34' i 10h35', respectivament. I la tercera classificada, molt propera a elles en tot moment ha estat Emelie Forsberg amb 10h 39'.
Però molt destacada va ser l'actuació Matxacuca, en Dani Cazalla i en Francesc Solé van fer una cursa molt regular, fent junts gran part del recorregut i en tot moment van estar entre els 15-20 primers de la cursa, just darrera de l'èlit mundial. No va ser fins als darrers kilòmetres que en Dani va poder continuar amb el mateix ritme i remontar unes quantes posicions més. En Francesc començava a patir l'intenssísim fred que feia i a partir de Prats Aguiló va veure com perdia algunes posicions i en Dani marxava endavant. Finalment van entrar a meta a la 11a i 16a posició de la classificació d'homes respctivament amb un temps de 11h18'44" i de 12h00'45".
I l'Eli Bertran amb un plantejament més conservador va mantenir un ritme constant durant tota la cursa que li va valer per finalitzar la cursa a la posició 153 absoluta i la 12a fèmina amb un temps de 17h46'58". Val a dir que només van finalitzar 14 dones de les 61 inscrites.
L'Ignaci Puig i la Laia Cuevas no van tenir la mateixa sort i no van poder finalitzar degut al mal temps, per exemple la Laia Cuevas va plegar amb símptomes de precongelació a les mans.
Enhorabona a tots els Matxacuques per haver estat a la línea de sortida en una edició duríssima i als tres finalistes, en Dani, en Francesc i l'Eli.
Reflexió: Com ja sabeu aquesta edició va morir una corredora, des d'aquest blog voldria fer una reflexió, ens trobem davant d'un boom de participants en curses de muntanya i ultras, on els participants en moltíssims casos mai han fet muntanya o no han estat a la muntanya en condicions climàtiques complicades, per tant no saben el que és. En molts casos hi ha corredors que fan esport des de fa relativament poc temps i es marquen un objectiu sense saber els seus propis límits.
I aquests paràmetres els organitzadors ho haurien de tenir en compte, no ho dic per l'organització, és una de les curses potser amb més mitjans de les que es disputa a Catalunya, ni tampoc la Teresa que no era una persona inexperta segons tinc entés. Però aquestes coses poden passar i sobretot a les curses d'alta muntanya, els primers classificats acostumen a estar ben preparats i acaben en relativament poc temps en comparació amb els corredors de la meitat cap endarrera i qui realment pateix les males condicions són aquests últims.
Per què dic això, perque els organitzadors crec jo que haurien de tenir un recorregut alternatiu sense passar per cotes altes, per exemple, encara que no agradi als corredors com va passar a l'edició de la UTMB 2012, però una vida val molt més. Uns talls horaris més estrictes quan hi ha aquestes condicions o una equipació obligatòria per alta muntanya i no per fer trail al més d'agost. Són coses que en un futur poden evitar una desgràcia.
Vídeos i imatges que em trobat per la xarxa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada