dimecres, 2 de desembre de 2009

Ruta Conquistadores, Costa Rica.

Nuestro amigo Miquel Navarro ha escrito un pequeño relato de la "Ruta de los Cosquistadores" en Costa Rica, hay que conocer la carrera de primera mano, por ello lo publico en idioma original....podeis traducirlo.
Bé, un cop a casa, ja podem descansar una mica.
Han sigut unes vacances molt mogudes: Excrusions, visites, cursa, avions..... La veritat és que un cop hem tornat ens hem adonat que no hem parat ni un sol dia, amb les visites, excurions i viatges interns que hem fet: Volcà poás i arenal, parc nacional de tortuguero, les costes del pacífic i del carib, parc temàtic de flora i fauna.....Hem arribat realment cansats.
Només dir-vos que en 13 dies, li vam fer 1600 quilòmetres al cotxe que vam llogar. Una bogeria d'anar d'aquí cap allà, travessant tot el país.
És un país encisador. Ple de natura i vida per tot arreu. Ha valgut la pena deixar-se les hores de son per un altre moment.
Pel que fa al viatge global, l'únic que ha deslluit una mica l'aventura és la pluja. Només un dia de tots els que hi hem estat no ha plogut, però per sort allà no fa fred. El millor, segurament els paisatges i la gent; el pitjor, possiblement les poques hores de llum (a les 17:30 ja era fosc) i els transbords amb avió (no viatjeu mai via EEUU).
Pel que fa a la cursa.......és molt dura. Malgrat ens havíem entrenat força, però 4 dies seguits de competició fan que la duresa augmenti molt. Ja solament les etapes eren dures tot soles, però juntes..........
El primer dia, travessar el par nacional de Carara, va ser una odissea. Sort que era al principi. Van ser 1:30 hores arrosegant la bici per un fang argilós que s'enganxava per tot arreu. Després d'això ja no era tant dur, però el fang van ser deseperant en alguns moments.
El segon dia només sortir vam haver "d'escalar" un paret inhumana. Van ser les rampes més dures que he fet a la meva vida: uns trams emporlanats de fins el 42%, que evidentment, a trams vam fer a peu. Tot això després d'haver estat el dia anterior 8:40 hores sobre de la bici.
El tercer dia pujada a 3.000 metres al volcà d'Irazú, amb una baixada amb trampa doble. Per una banda un cop èrem a dalt, i pensàvem que ja venia de baixada, ens sorprenen amb algunes rampes empedrades duríssimes, que amb la pluja es van fer interminables. Per una altra banda la baixada amagava unes pistes enfangades, plenes de pedres grans i que amb la pluja i la boira que feia, es fa molt i molt llarga. 35 km de baixada és molta estona, que els braços i el coll van notar.
L'últim dia, vam anar a donar-ho tot, ja que no ens havíem de guardar res per l'endemà. Quina és la nostra sorpresa quan arribem a la línea de meta, i continua plovent com ho ha estat fent tota la nit. No us podeu imaginar el que és estar a la línea de sortida, de nit, plovent i esperant.... una sesanció molt estranya. Sort que no feia fred. La pluja ens va acompanyar els 125 km de l'etapa, en més o menys mesura. En algun moment va ser realment intensa i les ulleres molestaven més que ajudaven.
El pitjor, però, estava per arribar: Les vies del tren. Alguns d'aquests trams van fer que en algun moment m'aturés i en fessin penar que coi fotia allà. Trams molt i molt desesperants, passant per les vies, ja que en alguns talls entre travessa i travessa de la via no hi havia res i s'havia de "saltar" rodant entre una i una altra, separades 30 o 40 cm entre sí. Finalment però vam arribar a la platja del carib, però sense poder disfrutar-ho massa per la pluja que no va parar ni un moment.
El millor de la cursa: els paisatges, cap ensurt mecànic, només una caiguda sense conseqüències, els amics que vam fer, les anècdotes (n'hi ha forces), la superació personal, els moments de rodar sol en un país desconegut (et dona temps per pensar algunes coses diferents) i el plaer d'haver acabat un projecte planejat amb antelació
El pitjor: alguns trams de rodar per carretera, la pluja i avituallaments una mica escassos.
Balanç del viatge: segurament el millor de la meva vida. Encara tinc algunes sensacions per digerir, però totes positives, sens dubte.
Bé, quina parrafada.....Us animo a que en els vostres futurs viatges, li afegiu un component d'aquesta mena. És molt cansat, però val molt la pena, de veritat!!!!